Señor, serenas son
Todas las horas
Que derrochamos, si en
Malgastarlas,
Como en un jarrón,
Colocamos flores.
No hay tristezas
Ni alegrías tampoco
En nuestra vida.
Luego déjanos aprender,
irreflexivamente sabios,
A no vivirla.
Sino a dejarla flotar,
Tranquila, serena,
Permitiendo que los niños
Sean nuestros profesores
y que nuestros ojos sean
Colmados por la Naturaleza.
A la orilla de la corriente,
Al borde, de la carretera,
Cae erguida-
Siempre en el mismo
Respiro de luz
De estar vivos.
El tiempo pasa,
No nos dice nada.
Crecemos envejecidos.
Déjanos aprender, como si
irónicamente,
Nos observara partir.
Es inútil mientras
Hacemos un gesto.
No hay resistencia
Al dios cruel
Devorador sempiterno
De sus hijos.
Permítenos recoger las flores,
Permítenos humedecer
Éstas nuestras manos
En los apacibles riachuelos,
De los cuales debemos aprender
A ser apacibles como ellos.
Los girasoles siempre
Están mirando hacia el sol,
Déjanos marchar de la vida
Tranquilos, sin abrigar
Siquiera el remordimiento
De haber vivido.
Fernando Pessoa
Versión de Rafael Díaz Borbón Un comentari més.
Com a humans que som, estem condemnats a patir i a imaginar-nos sempre felices però impossibles utopies. Quatre segles abans del naixement de Crist, Plató ja descrivia Kalipolis, la seva ciutat perfecta, la ciutat feliç. Thomas More, divuit segles després ens proposava la seva societat ideal, on regnava l’harmonia, la felicitat i on no existia el característic egoisme humà.
Pessoa, com tots, també va somiar en la perfecció, en la plena felicitat. En aquest cas no és el diner ni l’egoisme, és la consciència del pas del temps, el que ens priva de ser feliços.
És per això que, de nou, recordem aquelles roses ingènues d’Adonis, que no coneixen el fred ni la foscor de la nit, aquelles roses que no coneixen el pas del temps.
Com a humans que som, patim. Patim perquè sentim l’arena acumulant-se en la cada cop més alta muntanyeta del rellotge de sorra que portem a l’esquena. Sentim el tic-tac de les hores, veiem fer-se de nit, de dia, i un altre cop de nit, patim perquè sabem que morirem, i perquè volem ser feliços. La mateixa felicitat que cerquem desesperats, aixafant-nos entre nosaltres, a corre-cuita i suant, és aquesta felicitat la que ens fa ser infeliços.
Consumint-nos en una angoixa profunda perquè cada cop ens dolen més les espatlles que aguanten el temps, i perquè veiem que mai posseïm el que volem, perquè sempre volem el que no posseïm, i quan per fi atrapem el que volem, volem més. I el temps passa...
Pessoa demana deixar de viure. Pessoa no vol pas viure la vida. El que vol Pessoa és deixar-la flotar en l’aire, jugar-hi si en té ganes, oblidar-se’n quan no. Pessoa vol fer com fan els rius, enduts per la Naturalesa; deixar-se portar per l’aigua fresca, vol fer com fan els gira-sols, que meravellats per la llum que dóna color al seu petit món, la segueixen amb la mirada, amb un somriure feliç; enduts per la Naturalesa.
Vol aprendre, aprendre dels infants, els quals, enduts per la Naturalesa, desconeixen el pas del temps, desconeixen la nit, desconeixen la vida i desconeixen l’infeliç concepte de la felicitat.
Pessoa vol oblidar-se que existeix la vida, per així oblidar-se que existeix la mort. Pessic a pessic, el temps se’ns cruspeix... pessic a pessic.
