Blogia

Pa de pessic...

Màrius Sampere a l’escola

  El fet que vingui un poeta en persona resulta una manera molt diferent d’apropar els alumnes a la poesia. Aquests senten una certa admiració i curiositat, i se l’escolten. Molts alumnes poden arribar a modificar la seva concepció de la poesia ja que, per alguns, aquesta deixa de ser un munt de frases abstractes i avorrides a ser un conjunt d’interessants idees i sensacions reflectides en versos, i a partir de les quals l’individu pot enriquir-se i ser més feliç.

Al mateix temps, aquesta visita és d’una gran satisfacció pel professor ja que, a més que aquest, òbviament, gaudeix al tenir al costat un poeta reconegut, també gaudeix pel coneixement i la il·lusió que aquesta visita aporta a molts dels alumnes. 

            Finalment, el poeta és també un gran beneficiat d’actes com el de dijous passat. El màxim plaer del poeta és, després de crear la pròpia poesia, és a dir, després de plasmar les seves idees i emocions més profundes en un poema, el fet de poder explicar cada una d’aquestes idees, el per què d’aquella paraula concreta, la causa de la seva poesia... I mai millor que davant d’una multitud d’alumnes joves que l’escolten, reflexionen i que, en un futur, transmetran els seus records durant la llarga vida que els espera.

Màrius Sampere

Màrius Sampere

NO US DIRÉ QUASI RES

No us diré quasi res, sols una cosa:

tenia por, ningú no em feia cas;

llavors vaig cridar, mare!

Tot d'una em va venir com una nosa

i era el cor, el meu cor, i no sé pas

què fer-ne, que no para.

Màrius Sampere

  El fred que tu dius (1980-1985) 

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN



Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor.

Màrius Sampere


(Les imminències, Proa, 2002)

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa: imaginó una multitud de sujetos, una variedad de existencias singulares y alternativas en las que se multiplicaba hasta la propia disolución. Entre sus criaturas imaginarias (sus célebres heterónomos) descollan tres poetas. A cada uno de ellos, Pessoa le confirió no sólo un nombre propio sino también una biografía y, sobre todo, una poética.  Alberto Caeiro es  "el poeta materialista", aquel que con versos secos rechaza los laberintos del pensar e invita a gozar de las sentidos; Ricardo Reis  es el refinado constructor de arquitecturas parnasianas; Alvaro de Campos, el vanguardista desesperado que interroga, con rabia y escepticismo, el vacío de su propia existencia y, por extensión, la del hombre contemporáneo. No son simples pseudónimos sino precisas existencias literarias, en un doble sentido: invenciones de Pessoa y escritores que conciben y ejercen estéticas personalísimas. Pessoa fue -probablemente como cada uno de nosotros- un inigualable inventor de sí mismo. Y es -como muy pocos- una de las voces imprescindibles de la poesía del siglo veinte. Nació en Lisboa en 1888 donde murió, de un cólera hepático, en 1936. Text extret de la web: orbita.starmedia.com/.../Mosca13/suple.htm

LAS ROSAS DEL JARDÍN DE ADONIS...


Las rosas del jardín de Adonis
Son las que yo amo, Lydia, esas efímeras rosas
   Que en el día de su nacimiento,
          En ese mismo día, mueren.

La luz es eterna para ellas, pues
Nacen con el sol cuando ya ha salido, y se acaban
   Antes que Apolo pudiera incluso iniciar
         Su trayectoria visible.

Como ellas, déjanos hacer de nuestras vidas un día,-
Voluntariamente, Lydia, desconociendo
   Que existe la noche antes y después
         El poquito que perduramos

 

Fernando Pessoa  Versión de Rafael Díaz Borbón                  Un comentari.Pessoa ens parla d’una vida innocent i ingènua. Pessoa no dóna importància al fet de viure una vida llarga o curta, tot el contrari, admira la vida d’unes roses que tant sols viuen un sol dia.                 És aquesta una vida molt simple, que desconeix la cultura, la naturalesa, és una vida que desconeix la pròpia realitat. És per això que és una vida ingènua i simple, és una vida que tant sols dura un dia, és una vida instantània, sense més importància que la del simple fet d’haver existit, durant un dia. Durant un dia de sol.                 I és que tot i ser una vida curta, simple, ingènua i sense importància, és una vida feliç. És una vida excepcionalment feliç.                 És un instant, uns moments de real felicitat – ja que també podem entendre-la així -, en què aquestes roses viuen sota la càlida llum del sol, tot desconeixent que existeix la foscor. La mateixa ingenuïtat que converteix aquesta vida en quelcom que desapareixerà per sempre, que només existirà mentre existeixi,  que  en poques hores el pas del temps esborrarà de la realitat eternament, aquesta ingenuïtat és la que fa que sigui la vida més feliç de totes, l’instant més feliç que puguem imaginar.                 Pessoa somia en aquesta vida. A més, ofereix aquestes paraules a una dona, Lydia, la qual entenem com la simbolització de l’amor, del seu amor. Pessoa somia en una vida ideal. No obstant, sap perfectament que no deixa de ser això; un somni. Un somni més.

LAS ROSAS DEL JARDÍN DE ADONIS...


Las rosas del jardín de Adonis
Son las que yo amo, Lydia, esas efímeras rosas
   Que en el día de su nacimiento,
          En ese mismo día, mueren.

La luz es eterna para ellas, pues
Nacen con el sol cuando ya ha salido, y se acaban
   Antes que Apolo pudiera incluso iniciar
         Su trayectoria visible.

Como ellas, déjanos hacer de nuestras vidas un día,-
Voluntariamente, Lydia, desconociendo
   Que existe la noche antes y después
         El poquito que perduramos

 

Fernando Pessoa  Versión de Rafael Díaz Borbón                  Un comentari.Pessoa ens parla d’una vida innocent i ingènua. Pessoa no dóna importància al fet de viure una vida llarga o curta, tot el contrari, admira la vida d’unes roses que tant sols viuen un sol dia.                 És aquesta una vida molt simple, que desconeix la cultura, la naturalesa, és una vida que desconeix la pròpia realitat. És per això que és una vida ingènua i simple, és una vida que tant sols dura un dia, és una vida instantània, sense més importància que la del simple fet d’haver existit, durant un dia. Durant un dia de sol.                 I és que tot i ser una vida curta, simple, ingènua i sense importància, és una vida feliç. És una vida excepcionalment feliç.                 És un instant, uns moments de real felicitat – ja que també podem entendre-la així -, en què aquestes roses viuen sota la càlida llum del sol, tot desconeixent que existeix la foscor. La mateixa ingenuïtat que converteix aquesta vida en quelcom que desapareixerà per sempre, que només existirà mentre existeixi,  que  en poques hores el pas del temps esborrarà de la realitat eternament, aquesta ingenuïtat és la que fa que sigui la vida més feliç de totes, l’instant més feliç que puguem imaginar.                 Pessoa somia en aquesta vida. A més, ofereix aquestes paraules a una dona, Lydia, la qual entenem com la simbolització de l’amor, del seu amor. Pessoa somia en una vida ideal. No obstant, sap perfectament que no deixa de ser això; un somni. Un somni més.

SEÑOR, SERENAS


Señor, serenas son
Todas las horas
Que derrochamos, si en
Malgastarlas,
Como en un jarrón,
Colocamos flores.

No hay tristezas
Ni alegrías tampoco
En nuestra vida.
Luego déjanos aprender,
irreflexivamente sabios,
A no vivirla.

Sino a dejarla flotar,
Tranquila, serena,
Permitiendo que los niños
Sean nuestros profesores
y que nuestros ojos sean
Colmados por
la Naturaleza.

A
la orilla de la corriente,
Al borde, de la carretera,
Cae erguida-
Siempre en el mismo
Respiro de luz
De estar vivos.

El tiempo pasa,
No nos dice nada.
Crecemos envejecidos.
Déjanos aprender, como si
irónicamente,
Nos observara partir.

Es inútil mientras
Hacemos un gesto.
No hay resistencia
Al dios cruel
Devorador sempiterno
De sus hijos.

Permítenos recoger las flores,
Permítenos humedecer
Éstas nuestras manos
En los apacibles riachuelos,
De los cuales debemos aprender
A ser apacibles como ellos.

Los girasoles siempre
Están mirando hacia el sol,
Déjanos marchar de la vida
Tranquilos, sin abrigar
Siquiera el remordimiento
De haber vivido.
 

Fernando Pessoa
Versión de Rafael Díaz Borbón

Un comentari més.

 

Com a humans que som, estem condemnats a patir i a imaginar-nos sempre felices però impossibles utopies. Quatre segles abans del naixement de Crist, Plató ja descrivia Kalipolis, la seva ciutat perfecta, la ciutat feliç. Thomas More, divuit segles després ens proposava la seva societat ideal, on regnava l’harmonia, la felicitat i on no existia el característic egoisme humà.

Pessoa, com tots, també va somiar en la perfecció, en la plena felicitat. En aquest cas no és el diner ni l’egoisme, és la consciència del pas del temps, el que ens priva de ser feliços.

És per això que, de nou, recordem aquelles roses ingènues d’Adonis, que no coneixen el fred ni la foscor de la nit, aquelles roses que no coneixen el pas del temps.

Com a humans que som, patim. Patim perquè sentim l’arena acumulant-se en la cada cop més alta muntanyeta del rellotge de sorra que portem a l’esquena. Sentim el tic-tac de les hores, veiem fer-se de nit, de dia, i un altre cop de nit, patim perquè sabem que morirem, i perquè volem ser feliços. La mateixa felicitat que cerquem desesperats, aixafant-nos entre nosaltres, a corre-cuita i suant, és aquesta felicitat la que ens fa ser infeliços.

Consumint-nos en una angoixa profunda perquè cada cop ens dolen més les espatlles que aguanten el temps, i perquè veiem que mai posseïm el que volem, perquè sempre volem el que no posseïm, i quan per fi atrapem el que volem, volem més. I el temps passa...

 

Pessoa demana deixar de viure. Pessoa no vol pas viure la vida. El que vol Pessoa és deixar-la flotar en l’aire, jugar-hi si en té ganes, oblidar-se’n quan no. Pessoa vol fer com fan els rius, enduts per la Naturalesa; deixar-se portar per l’aigua fresca, vol fer com fan els gira-sols, que meravellats per la llum que dóna color al seu petit món, la segueixen amb la mirada, amb un somriure feliç; enduts per la Naturalesa.

Vol aprendre, aprendre dels infants, els quals, enduts per la Naturalesa, desconeixen el pas del temps, desconeixen la nit, desconeixen la vida i desconeixen l’infeliç concepte de la felicitat.

Pessoa vol oblidar-se que existeix la vida, per així oblidar-se que existeix la mort.  Pessic a pessic, el temps se’ns cruspeix... pessic a pessic.

La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un ven-
daval. 
  

I QUAN TRONA ET VEIG LA
                     CARA

Enric Casasses            

Contràriament al que molts de nosaltres podem pensar en un primer instant, Enric Casasses ens parla de la solitud com una situació de terrabastall, com una immensa cridòria eterna, i fins i tot menciona els trons. Personalment, veig clar que no es pot estar referint a res més que al pensament, al seu interior. Crec que ens parla d’una solitud dolorosa, una solitud involuntària. Del fet de tancar-se en un mateix, d’excloure’s o de ser exclòs, i del turment psicològic que això pot arribar a comportar. Dels records cruels, de les obsessions, fins i tot de malenconia. És interessant també com l’autor ens descriu aquesta solitud. Comença referint-se a un terrabastall, a una cridòria, i acaba arribant a descriure-la com un vendaval, tot passant per la menció dels trons. Per tant, trobem una descripció cada cop més intensa, més potent.             Cal fer referència als dos últims versos, que també apareixen en majúscula, i en podem fer la mateixa interpretació que en l’anterior. “I quan trona et veig la cara”, no cal dir que és un vers contundent. Trobo molt interessant aquesta “metàfora” que fa l’autor amb els trons, ja que entenc aquests com els continus records, o obsessions que ataquen l’autor en la seva solitud. I cada un d’aquests records o obsessions li mostren la cara d’algú. D’algú que possiblement és el propi lector, ja que utilitza la segona persona. De nou trobem, doncs, una implicació del lector en el poema, un recurs que, i més en aquest cas, sobta molt a qui el llegeix.

Comentari del poema xlix

xlix     

Podríem haver sigut  volves molt
fines surant en l'aire i veure els descar-
rilaments humans dels trens des d'una 
certa altura però estem clavats a terra
cardant llana, picant pedra. 
         

INCORREGIBLE 

-COM UN ERROR-

Enric Casasses 

Aquest poema és un pensament que es formula l’autor. És un anhel profund, quelcom que podria haver estat però que no és. L’autor ens parla de ser volves de neu, surant, i veure la humanitat des del cel. Però, en canvi, la realitat és ben diferent. L’autor diu que està clavat a terra, i descriu dues feines feixugues i monòtones per tal d’explicar el que fa aquí. Sobta que parli en primera persona del plural, la qual cosa ens pot fer pensar que també ens està incloent a nosaltres, és a dir, al lector. I és que, certament, a ningú no se li farà mai realitat aquest somni de l’autor, tant sols Déu té aquest do.             Per últim, aquest poema acaba amb dos versos amb majúscula, els quals es poden interpretar com una conclusió o, simplement, com dos versos que no tenen res a veure amb la resta del poema. “Incorregible –com un error-“ Aquest adjectiu d’”incorregible” pot ser una descripció de la situació. Una situació sense solució, un somni, una utopia.

Poemes objecte

“Un dia va ser obligatori el carnet d’identitat. Em va semblar que no tenia més remei que fer-me’l. Anar a comissaria ja era prou per a mi i, per això no vaig capficar-me a omplir el formulari. Li vaig demanar que fes. I es va encetar aquest diàleg, després de preguntar-me allò del nom i cognoms i lloc de naixement:-          Profesión.-          Poeta.-          ¿Paleta?-          Hombre, no, paleta, no.-          Da igual, no se preocupe; pondremos jornalero.I jo el vaig deixar fer, és clar que sí

Silenci

“Silenci” 

Escolteu aquest silenci 

Joan Brossa  

No fan falta, moltes vegades, gaires paraules per dir molt. És clar que és complicat dir molt amb poques paraules, i també és fàcil dir poc amb moltes paraules.

Al meu parer, un poema que diu: “Escolteu aquest silenci”, és un poema molt més entenedor, molt més contundent, no pas menys treballat, que d’altres com els de Foix, i perdó per la comparació. És ben cert que els poemes de Foix, per exemple, estan molt treballats i gaudeixen d’una gran bellesa lèxica però, i repeteixo: al meu parer, són molt més llunyans i incomprensibles que aquest de Brossa. Trobo que Brossa, juntament amb la seva originalitat i atreviment, aconsegueix que, gent jove, després de llegir-se aquest poema, desi el que està fent, sospiri, i pensi. I això és un gran mèrit.

No trenquis el silenci si no és per millorar-lo. Aquesta frase podria ser un sinònim del que jo entenc amb aquest poema. Jo m’imagino en Joan Brossa agafant un full i un llapis, disposat a escriure un poema. I, després de donar voltes al cap, pensa: “I per què he d’escriure ara un poema? Per què vull, ara, expressar-me? Per què aquesta necessitat humana de dir-ho tot, de no callar, de xerrar, xerrar i fer soroll? No heu pensat pas que, potser, de tant en tant, convé escoltar el silenci? Potser, en el món en què vivim, un silenci ens dirà molt més del que puguem escoltar o sentir. Un silenci ens farà pensar. Potser, en el món en què vivim, convé desar-ho tot, i respirar, mirà l’horitzó, i escoltar el silenci, encara que sigui durant una estona. Podríem provar-ho. Tornar als orígens per uns instants...” I va acabar escrivint un poema, expressant-se. Però per després callar. I fer-nos callar a tots. Per recomanar-nos de callar i escoltar el silenci. Donem-li les gràcies.

En fi, ja he dit que aquest poema, tot i la seva simplicitat, diu molt. Fa pensar molt.

 

Poema visual

   

El nostre món, tan intern com extern, és molt complex, és abstracte i indomable. Però són les lletres, les paraules, la clau per obrir la nostra ment, la clau per entendre el nostre món.

Aquest poema visual tan simple per fora amaga molt a pensar. Com es pot veure, és el dibuix d’una clau, però que la part superior, la que s’introdueix en el pany, està formada per l’abecedari.

I és que tots sentim igual, tots tenim idees, però només els que tenen la clau de les paraules, poden expressar-ho.

Damunt la sorra

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un de sol, del tot.
                                     Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                     Però l’amor no basta.
Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                            Gaudim sense metàfores.

Joan Vinyoli
Del llibre "Cercles"

Mot rera mot

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,

mentre la gent dormia ja, el pessebre,

amb palpadores mans de cec, absort,

posava tous de molsa humida als junts

dels suros nets i veia clar paisatge.

 

Ara que intento, vell i pobre, fer,

desconhortat, nit closa ja, el poema,

bròfec, nuós, amb mans tremolejants,

poso llacunes de silenci trist,

mot rera mot, i miro la tenebra.

 

Joan Vinyoli