Comentari dels poemes

L’Elionor i Autoretrat són dos poemes de Miquel Martí i Pol. Tots dos ens mostren una cara força trista, pessimista. Tots dos ens parlen d’una transformació, d’un empitjorament. Tots dos ens parlen d’una cara obscura de la vida, de la vida de tots i totes. Simplement, assaborim, experimentem des de la llunyania, aquests sentiments que queden tan ben plasmats en aquestes línies. Entenem el que ens vol expressar.

En el poema de l’Elionor, Martí i Pol ens reflecteix el trist i miserable pas de la joventut a l’edat adulta, des d’una perspectiva pessimista, de condemna, sense solució. Totes les noies que ara riuen, que són felices i ingènues, que canten mentre escombren, es faran grans. I perdran aquesta màgia, aquesta innocència. La monotonia de la fàbrica, la difícil vida, l’envelliment, els passaran factura. A més és una dura crítica de la societat del moment, de la vida dels obrers de l’època. Trobo, personalment, que és un poema sincer, realista, i sobretot molt simple. Sí, amb una lluent simplicitat ens mostra aquest pas de jove a adulta de les noies de l’època, ens parla, en fi, de la vida.

Aspre és el tacte de l’Autoretrat de Miquel Martí i Pol. D’una cruel decadència, no obstant irresistiblement atractiva, pel meu gust. Aquesta és també una transformació, ja potser de l’edat adulta a la vellesa, és aquell estat de malaltia, degradació humana. Ens parla d’un passat elegant, jove i bell, un passat ja inexistent. El temps ens fueteja a tots sense pietat, la vida. Recordem que Martí i Pol patia una greu malaltia, que l’impedia, com ell mateix ens narra en l’Autoretrat, de tossir modèlicament, entre altres impediment causats per l’enfermetat. M’agrada molt aquest poema perquè ens parla, en primera persona, d’uns sentiments molt foscos, molt durs. Ell mateix és l’espectador de la seva pròpia agonia, ell és el màxim testimoni d’una degradació que va a pitjor, d’una mala transformació. Ell voldria evitar-ho, no obstant, la degradació no només cessa, sinó que empitjora. Només li queda recordar el passat, enyorar-lo. Tot i saber que només és això, passat.