Comentari dels poemes

               Salvador Espriu ens fa viure una realitat amb aquest poema tan simple. Amb tan sols dues oracions ens fa viure la calma de la nit, després de la festa. El poema és una mena de consell que ens fa d’allò tan bonic que ell va sentir algun dia, com volent que nosaltres també experimentem aquesta sensació. I és ben cert. Espriu ens contagia d’aquella calma tan estranya, però pura que ens cobreix després d’una festa, d’un lloc sorollós i ple de gent. I respirar sota la nit, envoltat de silenci. El poema ens diu que, en aquest moment, la solitud s’emportarà aquella persona justificada i lliure que neix de dins nostre, del nostre silenci.  

           

                Al contrari del poema anterior, aquí, Salvador Espriu, ens parla en primera persona d’un home que no ha pogut viure encara una sensació similar a l’anterior, del passar a un millor moment. Aquest home que ens parla vol fugir de la seva terra, on no és feliç. Admira els països del nord, on la gent és lliure, rica i feliç. El poema en si és un pensament de desig que s’aboca sobre l’home, i ens explicita les seves imaginacions, el somni. Però arriba un moment en què obre els ulls i se n’adona que no pot abandonar el seu indret, encara que ho desitgi. I no perquè li impedeixi la llei o la frontera, li impedeix la pàtria. Una forta pàtria que l’arrela als seus orígens.           

 I és ben cert. No hem d’abandonar mai la nació que ens ha fet créixer, la nació que ens estima i estimem. Encara que aquesta passi per una molt mala època, encara que ens elogiïn les terres llunyanes del nord, encara que aquí siguem pobres i infeliços, ens hem de quedar. Nosaltres som la nostra pàtria, som la nostra història, som la nostra cultura. Una guerra o una crisi econòmica faran molt mal a una nació. Però el pitjor que a aquesta li pot passar és que l’abandonin els seus joves, els seus homes i dones, els seus fills. D’aquesta manera, si l’home del poema es queda, i així fan molts més, i s’estimen les seves arrels, aquesta nació perdurarà molts més anys. Una guerra sempre acaba, una crisi, també. Sí, seran moments difícils, els que ens tocaran viure. Però la nació és la nostra mare i la pàtria el nostre cor, i per tal que els nostres fills, els nostres néts i els fills dels nostres néts siguin nets, nobles, cultes, desvetllats i feliços, quedem-nos. Nosaltres mateixos som el remei del problema, nosaltres som qui farem anar endavant el nostre poble, qui el farà viure! En canvi, si marxem, la nostra nació, la nostra història, els nostres cors, començaran a pansir-se, a poc a poc, aniran morint, fins desaparèixer. Si ens quedem, els nostres fills, els nostres néts i els fills dels nostres néts, ens recordaran amb llàgrimes d’emoció. Tot i haver sofert, tot i haver patit temptacions d’una millor vida, d’un millor país, nosaltres ens vam quedar per salvar la nostra pàtria, i la vam salvar.