La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un ven-
daval.   

I QUAN TRONA ET VEIG LA
                     CARA

Enric Casasses            

Contràriament al que molts de nosaltres podem pensar en un primer instant, Enric Casasses ens parla de la solitud com una situació de terrabastall, com una immensa cridòria eterna, i fins i tot menciona els trons. Personalment, veig clar que no es pot estar referint a res més que al pensament, al seu interior. Crec que ens parla d’una solitud dolorosa, una solitud involuntària. Del fet de tancar-se en un mateix, d’excloure’s o de ser exclòs, i del turment psicològic que això pot arribar a comportar. Dels records cruels, de les obsessions, fins i tot de malenconia. És interessant també com l’autor ens descriu aquesta solitud. Comença referint-se a un terrabastall, a una cridòria, i acaba arribant a descriure-la com un vendaval, tot passant per la menció dels trons. Per tant, trobem una descripció cada cop més intensa, més potent.             Cal fer referència als dos últims versos, que també apareixen en majúscula, i en podem fer la mateixa interpretació que en l’anterior. “I quan trona et veig la cara”, no cal dir que és un vers contundent. Trobo molt interessant aquesta “metàfora” que fa l’autor amb els trons, ja que entenc aquests com els continus records, o obsessions que ataquen l’autor en la seva solitud. I cada un d’aquests records o obsessions li mostren la cara d’algú. D’algú que possiblement és el propi lector, ja que utilitza la segona persona. De nou trobem, doncs, una implicació del lector en el poema, un recurs que, i més en aquest cas, sobta molt a qui el llegeix.