Blogia
Pa de pessic...

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa: imaginó una multitud de sujetos, una variedad de existencias singulares y alternativas en las que se multiplicaba hasta la propia disolución. Entre sus criaturas imaginarias (sus célebres heterónomos) descollan tres poetas. A cada uno de ellos, Pessoa le confirió no sólo un nombre propio sino también una biografía y, sobre todo, una poética.  Alberto Caeiro es  "el poeta materialista", aquel que con versos secos rechaza los laberintos del pensar e invita a gozar de las sentidos; Ricardo Reis  es el refinado constructor de arquitecturas parnasianas; Alvaro de Campos, el vanguardista desesperado que interroga, con rabia y escepticismo, el vacío de su propia existencia y, por extensión, la del hombre contemporáneo. No son simples pseudónimos sino precisas existencias literarias, en un doble sentido: invenciones de Pessoa y escritores que conciben y ejercen estéticas personalísimas. Pessoa fue -probablemente como cada uno de nosotros- un inigualable inventor de sí mismo. Y es -como muy pocos- una de las voces imprescindibles de la poesía del siglo veinte. Nació en Lisboa en 1888 donde murió, de un cólera hepático, en 1936. Text extret de la web: orbita.starmedia.com/.../Mosca13/suple.htm

LAS ROSAS DEL JARDÍN DE ADONIS...


Las rosas del jardín de Adonis
Son las que yo amo, Lydia, esas efímeras rosas
   Que en el día de su nacimiento,
          En ese mismo día, mueren.

La luz es eterna para ellas, pues
Nacen con el sol cuando ya ha salido, y se acaban
   Antes que Apolo pudiera incluso iniciar
         Su trayectoria visible.

Como ellas, déjanos hacer de nuestras vidas un día,-
Voluntariamente, Lydia, desconociendo
   Que existe la noche antes y después
         El poquito que perduramos

 

Fernando Pessoa 
 Versión de Rafael Díaz Borbón                  Un comentari.Pessoa ens parla d’una vida innocent i ingènua. Pessoa no dóna importància al fet de viure una vida llarga o curta, tot el contrari, admira la vida d’unes roses que tant sols viuen un sol dia.                 És aquesta una vida molt simple, que desconeix la cultura, la naturalesa, és una vida que desconeix la pròpia realitat. És per això que és una vida ingènua i simple, és una vida que tant sols dura un dia, és una vida instantània, sense més importància que la del simple fet d’haver existit, durant un dia. Durant un dia de sol.                 I és que tot i ser una vida curta, simple, ingènua i sense importància, és una vida feliç. És una vida excepcionalment feliç.                 És un instant, uns moments de real felicitat – ja que també podem entendre-la així -, en què aquestes roses viuen sota la càlida llum del sol, tot desconeixent que existeix la foscor. La mateixa ingenuïtat que converteix aquesta vida en quelcom que desapareixerà per sempre, que només existirà mentre existeixi,  que  en poques hores el pas del temps esborrarà de la realitat eternament, aquesta ingenuïtat és la que fa que sigui la vida més feliç de totes, l’instant més feliç que puguem imaginar.                 Pessoa somia en aquesta vida. A més, ofereix aquestes paraules a una dona, Lydia, la qual entenem com la simbolització de l’amor, del seu amor. Pessoa somia en una vida ideal. No obstant, sap perfectament que no deixa de ser això; un somni. Un somni més.

LAS ROSAS DEL JARDÍN DE ADONIS...


Las rosas del jardín de Adonis
Son las que yo amo, Lydia, esas efímeras rosas
   Que en el día de su nacimiento,
          En ese mismo día, mueren.

La luz es eterna para ellas, pues
Nacen con el sol cuando ya ha salido, y se acaban
   Antes que Apolo pudiera incluso iniciar
         Su trayectoria visible.

Como ellas, déjanos hacer de nuestras vidas un día,-
Voluntariamente, Lydia, desconociendo
   Que existe la noche antes y después
         El poquito que perduramos

 

Fernando Pessoa 
 Versión de Rafael Díaz Borbón                  Un comentari.Pessoa ens parla d’una vida innocent i ingènua. Pessoa no dóna importància al fet de viure una vida llarga o curta, tot el contrari, admira la vida d’unes roses que tant sols viuen un sol dia.                 És aquesta una vida molt simple, que desconeix la cultura, la naturalesa, és una vida que desconeix la pròpia realitat. És per això que és una vida ingènua i simple, és una vida que tant sols dura un dia, és una vida instantània, sense més importància que la del simple fet d’haver existit, durant un dia. Durant un dia de sol.                 I és que tot i ser una vida curta, simple, ingènua i sense importància, és una vida feliç. És una vida excepcionalment feliç.                 És un instant, uns moments de real felicitat – ja que també podem entendre-la així -, en què aquestes roses viuen sota la càlida llum del sol, tot desconeixent que existeix la foscor. La mateixa ingenuïtat que converteix aquesta vida en quelcom que desapareixerà per sempre, que només existirà mentre existeixi,  que  en poques hores el pas del temps esborrarà de la realitat eternament, aquesta ingenuïtat és la que fa que sigui la vida més feliç de totes, l’instant més feliç que puguem imaginar.                 Pessoa somia en aquesta vida. A més, ofereix aquestes paraules a una dona, Lydia, la qual entenem com la simbolització de l’amor, del seu amor. Pessoa somia en una vida ideal. No obstant, sap perfectament que no deixa de ser això; un somni. Un somni més.

SEÑOR, SERENAS


Señor, serenas son
Todas las horas
Que derrochamos, si en
Malgastarlas,
Como en un jarrón,
Colocamos flores.

No hay tristezas
Ni alegrías tampoco
En nuestra vida.
Luego déjanos aprender,
irreflexivamente sabios,
A no vivirla.

Sino a dejarla flotar,
Tranquila, serena,
Permitiendo que los niños
Sean nuestros profesores
y que nuestros ojos sean
Colmados por
la Naturaleza.

A
la orilla de la corriente,
Al borde, de la carretera,
Cae erguida-
Siempre en el mismo
Respiro de luz
De estar vivos.

El tiempo pasa,
No nos dice nada.
Crecemos envejecidos.
Déjanos aprender, como si
irónicamente,
Nos observara partir.

Es inútil mientras
Hacemos un gesto.
No hay resistencia
Al dios cruel
Devorador sempiterno
De sus hijos.

Permítenos recoger las flores,
Permítenos humedecer
Éstas nuestras manos
En los apacibles riachuelos,
De los cuales debemos aprender
A ser apacibles como ellos.

Los girasoles siempre
Están mirando hacia el sol,
Déjanos marchar de la vida
Tranquilos, sin abrigar
Siquiera el remordimiento
De haber vivido.
 

Fernando Pessoa
Versión de Rafael Díaz Borbón

Un comentari més.

 

Com a humans que som, estem condemnats a patir i a imaginar-nos sempre felices però impossibles utopies. Quatre segles abans del naixement de Crist, Plató ja descrivia Kalipolis, la seva ciutat perfecta, la ciutat feliç. Thomas More, divuit segles després ens proposava la seva societat ideal, on regnava l’harmonia, la felicitat i on no existia el característic egoisme humà.

Pessoa, com tots, també va somiar en la perfecció, en la plena felicitat. En aquest cas no és el diner ni l’egoisme, és la consciència del pas del temps, el que ens priva de ser feliços.

És per això que, de nou, recordem aquelles roses ingènues d’Adonis, que no coneixen el fred ni la foscor de la nit, aquelles roses que no coneixen el pas del temps.

Com a humans que som, patim. Patim perquè sentim l’arena acumulant-se en la cada cop més alta muntanyeta del rellotge de sorra que portem a l’esquena. Sentim el tic-tac de les hores, veiem fer-se de nit, de dia, i un altre cop de nit, patim perquè sabem que morirem, i perquè volem ser feliços. La mateixa felicitat que cerquem desesperats, aixafant-nos entre nosaltres, a corre-cuita i suant, és aquesta felicitat la que ens fa ser infeliços.

Consumint-nos en una angoixa profunda perquè cada cop ens dolen més les espatlles que aguanten el temps, i perquè veiem que mai posseïm el que volem, perquè sempre volem el que no posseïm, i quan per fi atrapem el que volem, volem més. I el temps passa...

 

Pessoa demana deixar de viure. Pessoa no vol pas viure la vida. El que vol Pessoa és deixar-la flotar en l’aire, jugar-hi si en té ganes, oblidar-se’n quan no. Pessoa vol fer com fan els rius, enduts per la Naturalesa; deixar-se portar per l’aigua fresca, vol fer com fan els gira-sols, que meravellats per la llum que dóna color al seu petit món, la segueixen amb la mirada, amb un somriure feliç; enduts per la Naturalesa.

Vol aprendre, aprendre dels infants, els quals, enduts per la Naturalesa, desconeixen el pas del temps, desconeixen la nit, desconeixen la vida i desconeixen l’infeliç concepte de la felicitat.

Pessoa vol oblidar-se que existeix la vida, per així oblidar-se que existeix la mort.  Pessic a pessic, el temps se’ns cruspeix... pessic a pessic.