Comentari del poema

Desconcert, por i, fins i tot, una certa bogeria. Ja només el títol (on he deixat les claus...) és una pregunta, un oblit, un malestar per part del qui la formula. Tot el poema és com el sol fet de no trobar les claus, i de preguntar: on són les claus..., amb aquesta  veu baixa i amb un cert temor. Amb inseguretat i desconfiança. El fet de trobar-se sol, d’haver perdut, qui sap on, les claus, és a dir, la seguretat, la llibertat, el poder d’obrir i tancar.

És com aquest pobre home que, de sobte, es troba perdut en un poble desconegut, on mai ha estat. I tothom el saluda, fins i tot s’agenollen, el besen, el bisbe el condecora!... Però ell no coneix a ningú i, el pitjor de tot, ell va mig despullat, porta la barba llarga, va descalç, s’ha fet sang, no sap el seu ofici, no sap com es diu, no sap qui és!... Tampoc no sap ben bé què fa, ni què diu. Sols sap que té fred, por i fam.

Josep Vicens Foix crea un infern per aquest pobre infeliç que el protagonitza. Mig despullat: el fet de perdre fins la més mínima intimitat, sentir-se inferior, no tenir res a què recolzar-se, i tot això davant un poble de desconeguts. Amb la barba llarga: testimoni d’una certa decadència, deixadesa, testimoni de no poder-se un mateix afaitar, és a dir, cuidar, arreglar-se, estimar-se. Ambdues característiques creen una gran incomoditat a l’individu. Els desconeguts el saluden, s’agenollen, el condecoren, riuen i després se’n van: és com una burla. És un major desconcert, ell tant sols vol que li diguin el seu nom, que l’ajudin a tornar a casa, però ells no el senten, simplement el saluden, s’hi agenollen. És com una burla, riuen mentre ell recita versos, i després se’n van. L’abandonen amb més malestar del que patia abans. Veu el diable que l’espera al tombant: ho perd tot.

El poema, més alguns versos que creen desconcert al lector, més que al protagonista, com –Què he fet del davantal?, Qui sap on és l’hostal! o Li compraré un rellotge construeixen un viatge en una mena de malson, en un horror. I això és el que no m’ha fet dubtar alhora de comentar-lo.

 

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

J.V. Foix

on he deixat les claus...

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...  Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.  -Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.  El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?  Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.  El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.  Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!  En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.  -Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

Josep Vicens Foix  Setembre de 1942

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.   

Salvador Espriu
(Del llibre El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954)

Final del laberint, de Mrs. Death

"Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci. "  Salvador Espriu

Comentari dels poemes

               Salvador Espriu ens fa viure una realitat amb aquest poema tan simple. Amb tan sols dues oracions ens fa viure la calma de la nit, després de la festa. El poema és una mena de consell que ens fa d’allò tan bonic que ell va sentir algun dia, com volent que nosaltres també experimentem aquesta sensació. I és ben cert. Espriu ens contagia d’aquella calma tan estranya, però pura que ens cobreix després d’una festa, d’un lloc sorollós i ple de gent. I respirar sota la nit, envoltat de silenci. El poema ens diu que, en aquest moment, la solitud s’emportarà aquella persona justificada i lliure que neix de dins nostre, del nostre silenci.  

           

                Al contrari del poema anterior, aquí, Salvador Espriu, ens parla en primera persona d’un home que no ha pogut viure encara una sensació similar a l’anterior, del passar a un millor moment. Aquest home que ens parla vol fugir de la seva terra, on no és feliç. Admira els països del nord, on la gent és lliure, rica i feliç. El poema en si és un pensament de desig que s’aboca sobre l’home, i ens explicita les seves imaginacions, el somni. Però arriba un moment en què obre els ulls i se n’adona que no pot abandonar el seu indret, encara que ho desitgi. I no perquè li impedeixi la llei o la frontera, li impedeix la pàtria. Una forta pàtria que l’arrela als seus orígens.           

 I és ben cert. No hem d’abandonar mai la nació que ens ha fet créixer, la nació que ens estima i estimem. Encara que aquesta passi per una molt mala època, encara que ens elogiïn les terres llunyanes del nord, encara que aquí siguem pobres i infeliços, ens hem de quedar. Nosaltres som la nostra pàtria, som la nostra història, som la nostra cultura. Una guerra o una crisi econòmica faran molt mal a una nació. Però el pitjor que a aquesta li pot passar és que l’abandonin els seus joves, els seus homes i dones, els seus fills. D’aquesta manera, si l’home del poema es queda, i així fan molts més, i s’estimen les seves arrels, aquesta nació perdurarà molts més anys. Una guerra sempre acaba, una crisi, també. Sí, seran moments difícils, els que ens tocaran viure. Però la nació és la nostra mare i la pàtria el nostre cor, i per tal que els nostres fills, els nostres néts i els fills dels nostres néts siguin nets, nobles, cultes, desvetllats i feliços, quedem-nos. Nosaltres mateixos som el remei del problema, nosaltres som qui farem anar endavant el nostre poble, qui el farà viure! En canvi, si marxem, la nostra nació, la nostra història, els nostres cors, començaran a pansir-se, a poc a poc, aniran morint, fins desaparèixer. Si ens quedem, els nostres fills, els nostres néts i els fills dels nostres néts, ens recordaran amb llàgrimes d’emoció. Tot i haver sofert, tot i haver patit temptacions d’una millor vida, d’un millor país, nosaltres ens vam quedar per salvar la nostra pàtria, i la vam salvar.  

Comentari dels poemes

L’Elionor i Autoretrat són dos poemes de Miquel Martí i Pol. Tots dos ens mostren una cara força trista, pessimista. Tots dos ens parlen d’una transformació, d’un empitjorament. Tots dos ens parlen d’una cara obscura de la vida, de la vida de tots i totes. Simplement, assaborim, experimentem des de la llunyania, aquests sentiments que queden tan ben plasmats en aquestes línies. Entenem el que ens vol expressar.

En el poema de l’Elionor, Martí i Pol ens reflecteix el trist i miserable pas de la joventut a l’edat adulta, des d’una perspectiva pessimista, de condemna, sense solució. Totes les noies que ara riuen, que són felices i ingènues, que canten mentre escombren, es faran grans. I perdran aquesta màgia, aquesta innocència. La monotonia de la fàbrica, la difícil vida, l’envelliment, els passaran factura. A més és una dura crítica de la societat del moment, de la vida dels obrers de l’època. Trobo, personalment, que és un poema sincer, realista, i sobretot molt simple. Sí, amb una lluent simplicitat ens mostra aquest pas de jove a adulta de les noies de l’època, ens parla, en fi, de la vida.

Aspre és el tacte de l’Autoretrat de Miquel Martí i Pol. D’una cruel decadència, no obstant irresistiblement atractiva, pel meu gust. Aquesta és també una transformació, ja potser de l’edat adulta a la vellesa, és aquell estat de malaltia, degradació humana. Ens parla d’un passat elegant, jove i bell, un passat ja inexistent. El temps ens fueteja a tots sense pietat, la vida. Recordem que Martí i Pol patia una greu malaltia, que l’impedia, com ell mateix ens narra en l’Autoretrat, de tossir modèlicament, entre altres impediment causats per l’enfermetat. M’agrada molt aquest poema perquè ens parla, en primera persona, d’uns sentiments molt foscos, molt durs. Ell mateix és l’espectador de la seva pròpia agonia, ell és el màxim testimoni d’una degradació que va a pitjor, d’una mala transformació. Ell voldria evitar-ho, no obstant, la degradació no només cessa, sinó que empitjora. Només li queda recordar el passat, enyorar-lo. Tot i saber que només és això, passat.

L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden 
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria 
pas sabut dir d'on li venien 
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia 
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

Miquel Martí i Pol  

Autorretrat

Mastego idees, mots i alguna fulla

de menta per alleugerir l’estómac.

Hi ha cop – no pas per gust – que se m’escapen

grumolls i m’ennuego. Tossiria,

llavors, si encara fos tan circumspecte

com havia estat sempre. Em posaria

un mocador ben blanc davant la boca

i giraria el cap, i els que em veiessin dirien: és modèlic, no hi ha dubte.

Però ara no puc. Ara quan tusso faig un renou insòlit, se’m sorolla

tot el cos i esbufego amb fúria

incontrolable i agressiva. Tota

la fúria, tal volta, que amaga

darrere el mocador, anys endarrera 

Miquel Martí i Pol

 

Assaborim l'art i la literatura...

Com si assaboríssim un gustós i flonge pa de pessic... Gaudim del dolç sabor de la literatura, sentim el fructuós aroma de l'art... pessic a pessic.